Bolonya, ¡que grata sorpresa!

Aquest darrer cap de setmana hem estat a Bolonya, segon viatge juntes, lets gooooooooo!

Us serem sinceres, anàvem amb zero expectatives respecte a la ciutat, no sabem ben bé per què però ens imaginàvem una ciutat lletja, sense gaire encant ni moltes coses a veure. A l'arribar, però, ens hem trobat amb tot el contrari; Bolonya és preciosa. Les façanes de tots els edificis estan pintades amb colors càlids que li donen un caràcter únic i especial a la ciutat. Els carrers tenen una espècie d’arcs que cobreixen les parts laterals, de manera que si plou, no fa falta que agafes paraigües. A part, hi ha moltíssimes botigues de vinils, llibres i productes de disseny local, i com a modernes que som, això ens sembla absolutament necessari i un bon lloc on deixar-nos tota la mensualitat. El que ens ha agradat més, sense dubte, és que la ciutat està plena de gent jove que es reuneix en els bars i es passa hores i hores bevent Aperol Spritz i xerrant. Nuestro sueño literal. 

                                      

 

En un inici vam pensar a anar-hi tan sols un dia, ja que des de Siena només tenim dues hores en bus. Tenint en compte, però, que els busos d’aquí són com la Renfe de Catalunya, la millor opció va ser buscar un apartament on dormir, ja que vam arribar amb dues hores de retard a Bolonya. 

El millor d’aquesta ciutat és que és molt fàcil i còmoda de visitar; allò important està concentrat en el Centre Històric i això fa que en dos dies ho puguis veure tot. La ciutat està plena de basíliques; no pots caminar més de cinc minuts sense trobar-ne una. Vam decidir entrar a totes les que ens trobàvem, ja que aquí, fins i tot una petita església de barri, amaga meravelles que a la nostra terra, malauradament, no tenim tant a l’abast.

La basílica de San Petronio, en particular, és ben curiosa.

                                     

Com podreu veure a les fotos, la façana està inacabada, però a pesar d’això, aconsegueix tenir el seu encant. A l'entrar dins ens vam trobar amb unes naus exageradament grans que creen un gran espai; però un espai buit. La basílica ens va deixar molt desconcertades, teníem moltes preguntes per a resoldre: per què la façana està inacabada?, per què hi ha tant espai buit a l’interior?, per què no té gairebé decoració? Com que no podíem marxar d’allà sense obtenir una resposta vam entrar a la tenda de souvenirs on tan sols hi ha miniatures de terracota de Jesús i la Verge Maria i vam intentar esbrinar que tenia d’especial aquesta basílica. 

Fullejant d'amagatotis una petita guia de San Petronio vam descobrir que aquesta basílica, teòricament, havia de ser el doble de gran del que és. El motiu pel qual no ho és, bàsicament, es podria resumir en el gran problema que ha caracteritzat sempre la història de la humanitat: l’egolatria dels homes (MACHOS). El Papa de Roma d’aquell moment (segle XVI), va decidir que era impensable que hi hagués una basílica més gran que la de Roma, i per això va frenar la construcció d’aquesta. 

Un projecte constructiu, l’esforç de milers de persones, la il·lusió d’un arquitecte i d’una ciutat sencera… Tot plegat, engegat a fer punyetes per la decisió d’un únic home que representa a una única ciutat que, en cap cas, podria quedar en inferioritat a una altra. 

A part de les basíliques, vam visitar dos museus: un d’art modern i la Pinacoteca de Bolonya. 

Volem deixar clar, abans que res, que som plenament conscients que ens trobem en l’epicentre del Renaixement; estem envoltades d’obres d’art increïbles que en el seu moment van marcar un punt d’inflexió en la història de l’art, i coneixem tota la influència de l’art italià cap al món de l’art en general.

Però, com comprendreu, després d’un mes veient escultures de marbre blanc que tan sols representen figures bíbliques i retaules de fusta on tan sols surten els 12 apòstols fent-li mamades a Déu nostre Senyor, sincerament, veure un quadre blanc amb una taca vermella al mig va ser com prendre un got d’aigua freda un 20 d’agost a les dues del migdia. Ens enteneu, no? (Esperem que aquest blog no li arribi mai al nostre professor d'història moderna perquè molt probablement les nostres possibilitats d’aprovar, que ja són baixes, es reduirien a un 0%).  

Bé, el museu d’art Modern ens va encantar. El millor de tot, probablement, va ser que un dels nois que treballava allà se’ns va posar a parlar amb un català gairebé natiu. Ens va fer molta gràcia, perquè feia deu anys que havia fet l’Erasmus a Barcelona i, molt probablement, aprofitava qualsevol ocasió per a poder parlar la llengua i, no ens enganyarem, per a vacil·lar de què va estar durant sis mesos a la millor ciutat del món. És un aliat, sense cap mena de dubte. Ens vam sentir molt reflectides en ell; perquè segur que d'aquí a deu anys, quan ens trobem a un italià per Barcelona ens intentarem fer les interessants parlant la seva llengua i dient-li que vam fer l’Erasmus a Siena, que és “la città piú bella della Toscana”. 

                                     

                                     

Cap al vespre, ja cansades de caminar, vam anar a un carrer que estava ple de bars a fer una birra. Volem aclarir que fer una birra aquí és l'equivalent a fer-se tres birres a Barcelona. És a dir que quan et fas una birra te la beus amb tota la calma del món, assaborint cada glop perquè es veu que aquí la birra la fan amb or i l’espuma està feta d’alguna espècie de diamant sagrat que desconeixem. 

L’ambient d’aquell carrer era molt divertit; totes les taules plenes de gent jove, mamant com si no hi hagués un demà i xerrant amb un to de veu extremadament alt, i ho diem nosaltres, que som catalanes. Evidentment, nosaltres no vam ser menys, vam començar fluixetes, amb una birra per cap, després vam canviar-nos de lloc perquè vam veure una taula d’embotits i formatge que feia molt bona pinta al bar del costat. Allà ens vam demanar una ampolla de vi, vam estar una bona estona, i de calentada, perquè va ser una CALENTADA, ens vam demanar una altra ampolla. No tenim fre, ni consciència tampoc, però en aquell moment penses: soc jove; estic a Bolonya de viatge; mai més tornaré a estar en aquesta situació; la vida és una; els diners sempre tornen. Sí, els diners tornen, però l'última setmana del mes t’alimentaràs a partir d’arròs bullit i pasta. 

                                      

Vam acabar la nit una mica borratxes, gravant tiktoks divertidíssims pel carrer i fent batalles de rap entre nosaltres. Volíem anar a una discoteca a ballar una mica, però ens volien cobrar 20 euros per l’entrada, i d’acord, som joves i la vida és una, però tampoc som idiotes. Diuen que una retirada a tiempo es una victoria, no? Així que vam decidir marxar cap a l’apartament i així aprofitar l'endemà on, teòricament, no tindríem res de ressaca i estaríem més fresques que una flor.

La nit es va complicar perquè el Ricardo (el nostre amic mexicà que no acabem de desxifrar per molts motius dels quals ja parlarem en un altre moment), va roncar com un cabron. El vam intentar despertar vàries vegades perquè es callés, però és que no hi havia manera. 

L'endemà al matí, no ens mentirem, estàvem de molt mala llet. Entre el vi i no haver dormit gairebé res… Ens vam fer un cafè i vam anar a la Pinacoteca de Bolonya: cristos, verges maries, els apòstols, monges, sang, creus, nens petits amb cara d’adults… En fi, el típic d’aquí, que és molt maco, però de ressaca i amb mala llet tot ens semblava avorrit i repetitiu (Angelini no leas esto porfavor).

                                  

La resta del dia va ser prou tranquil; vam anar a una cafeteria on vam prendre un vermut que estava massa fort (7 euros va costar la broma), i després vam dinar una pasta a la bolonyesa, perquè estem a Bolonya, (jejeje som les ties més originals del planeta) que estava molt bona, però el cambrer molt probablement tenia TDH o perdidas de memoria a corto plazo, perquè va tardar 1 hora a portar-nos el menjar i 20 minuts en cobrar-nos. 

                                    

La tornada amb el bus va ser prou més lleugera que l’anada, però totes dues estem d’acord en que el pitjor dels viatges són les tornades. Haver de fer hores en un transport per a tornar cap a casa i sentir que la teva vida ja no té sentit perquè t’hagués agradat quedar-te on estaves. En fi, ja ens enteneu, i si no doncs intenteu fer-ho.

Resumint podríem dir que ha estat un cap de setmana molt productiu, on hem pogut combinar dos dels nostres hobbies preferits: fer turisme i beure. Si us plau, no ens taxeu de borratxes, ho som, però en una mesura totalment normal per a tenir l’edat que tenim. Deixant de banda les bromes, estem molt contentes d’haver descobert aquesta ciutat tan maca i que està tant a prop de casa nostra (lol, ja diem casa nostra i portem un total de mes i mig aquí). Bé, que ha sigut un cap de setmana de 10!!!

Una abraçada. Salut i revolta!