Tot inici serà un final o tot final serà un inici.

Michelangelo, al final de la seva vida, va esculpir Pietà Rondanini. Una escultura que, a simple vista pot semblar inacabada; poc professional o inclús vulgar. Però els dos cossos; fets de marbre, aconsegueixen fondre’s en un de sol. Michelangelo no volia mostrar la seva capacitat per esculpir a la perfecció l’anatomia humana, sinó com podia desprendre’s de la matèria i, d’aquesta manera, accedir a la redempció espiritual. 

Suposo que, quan torni a Barcelona, em desprendré de la matèria (Siena) i tan sols em quedarà allò espiritual (els records). 

Records preciosos dels cinc millors mesos de la meva vida. 

Vaig escriure aquest text ara farà un mes. La idea del “non finito” de Michelangelo la vaig treure d’un llibre que tracta sobre el Renaixement italià que havia de llegir per a poder aprovar una assignatura. En veure aquesta escultura i llegir quina idea havia perseguit l’autor en fer-la, no vaig poder evitar pensar en el que vaig estudiar ara farà un any. El neoplatonisme; que es basa en la idea de la persecució d'un únic “tot”, per dir-ho d’alguna manera. Un “tot” espiritual, és clar, perquè el que és perfecte, ideal, precís, tan sols existeix en el món de les idees. (Aquesta relació de conceptes no és inventada, no us vull pas enganyar: Michelangelo creia en el neoplatonisme i per això manipulava les seves obres d’aquesta manera.)

Tota aquesta masturbació mental en cap cas pretén posicionar-me a mi en un estat d'intel·ligència més elevat al vostre (sóc una simple estudiant, a vegades, una mica ignorant). Però en el meu cap, tot això té una clara relació amb el final de l’erasmus, que, com ja haureu sospitat, és del que vinc a parlar avui. 

Finalitzar aquesta experiència és prou estrany. Però suposo que, a l'haver viscut els mesos més estranys de la meva vida, el final no podia ser d’una altra manera. 

Ha passat una setmana d'ençà que vam tornar. Miro enrere i no aconsegueixo recordar res. Tot és borrós. Com si tot just m'hagués despertat després d’una llarga nit i recordés, vagament, un somni preciós. Suposo que a mesura que vagin passant els dies, m’aniran venint records al cap, alguns de manera més clarivident i d’altres no tant. He de dir, però, que no em preocupa no recordar, o no recordar-ho tot. Haver-ho viscut ja ha sigut un regal. 

Marxar cinc mesos fora de casa amb vint-i-un anys és una bomba. Una bomba d’experiències, de sensacions, de sentiments, d’aprenentatges, de riures, de plors… Una bomba, en definitiva. Et sents lliure; inclús diria que és la manera més salvatge d’experimentar la llibertat. 

Una llibertat, que, al final, acaba sent una espècie de reflex del teu jo més sincer. O almenys, en el meu cas. Mai m’havia sentit tan jo mateixa; m’he espremut al màxim, i m’ha encantat descobrir el meu jo més pur. Em feia por que aquesta Anna es quedés a Siena; que tornes aquí i perdés tot allò que havia descobert allà. Però suposo que és impossible deixar enrere una experiència tan meravellosa que t’ha fet descobrir quina és la teva manera de relacionar-te amb el món. 

Aquest últim mes m’ha perseguit molt la idea de no voler marxar; deixar tot això enrere em donava molt de vertigen. Ara que he tornat, però, m'he adonat de quant he trobat a faltar casa meva i la meva vida aquí. Això també em fa molt feliç, perquè no he marxat per fugir de res, ja em sentia afortunada i ara, tinc la sort de ser-ho encara més. 

Tot i això, suposo que m’hagués agradat parar el temps: allargar els minuts en els quals vaig veure, per primer cop, el Coliseu; passar-me hores i hores estirada en aquella platja de Sorrento; ballar eternament a l’antro comunista on vam acabar amb l’Àngela després que el Barça guanyes la lliga; demanar aperols fins a rebentar al vikingo; fer-nos el cafè de mitja tarda amb en Riccardo i que ell no hagués d’anar-se'n a treballar; que les cançons que sonaven al cotxe de Sardenya no s’acabessin mai; fer el camí de tornada a casa, però no arribar mai; anar a córrer a la Fortezza i que el capvespre s’allargués durant hores… Bé, ja m’enteneu; parar el temps. 

Em rebenta pensar que mai més tornaré a viure res igual, i que, simplement, aquest moment de la meva vida ja ha passat. M'imagino una llista imaginària de coses a fer abans de morir de la qual ara, ja puc marcar l’erasmus amb una creu ben gran. 

L’altre dia vaig llegir que "fer-se gran és deixar de viure primers cops”, i, hòstia, és genial viure i sentir que estàs viu, però també acollona mirar enrere i veure com el temps va passant cada cop més ràpid. 

He deixat enrere Siena, la meva habitació, en Riccardo, els llocs que freqüentava i moments preciosos…La meva vida allà s’ha acabat, perquè si torno ja no tornaré de la mateixa manera. Ara tan sols em queden els records i els aprenentatges. És a dir, tot allò que no és material. Plotino ja ho va dir: tot, sempre, finalitza en el món de les idees; el que és material és efímer. Mentiria si us digués que no trobaré a faltar allò material; però res és per sempre, tot s’acaba i així és la vida, no hi ha més. Suposo que nosaltres, almenys, tenim la sort de conservar petites imatges a la nostra memòria que ens permeten, de tant en tant, reviure els moments més feliços de les nostres vides. Ara n’he acumulat molts per a recordar, i estic segura que seran d’aquells records que, al explicar-los, fan que et tremoli la veu i que et caigui alguna llàgrima. 

Poso punt final a aquest viatge amb la mateixa frase amb la qual el vaig començar: tot inici serà un final o tot final serà un inici.

Àngela, Judith, Riccardo, gràcies. Us estimo.