Roma: ells, els patricis i nosaltres, les esclaves

Acabem d’aterrar a Roma. El meu marit ha anat a buscar les maletes i mentrestant jo he anat al lavabo a retocar-me els llavis amb la barra color carmí que m’he comprat a l’aeroport, abans de marxar. 

Fora l’aeroport ja hi ha un taxi que ens espera, sincerament, no entenc com encara hi ha gent que agafa el metro per arribar als llocs: l’olor de pixum i a ceba em fan venir ganes de vomitar i pensar que estic seient al mateix lloc on ha pogut seure qualsevol altra persona em genera una vertadera repulsió. 

Cerco amb la mirada els ulls del taxista perquè ajudi al meu marit amb les maletes. Per aquest viatge he hagut d’agafar més roba del que és normal, perquè és clar, l’ocasió ho requeria: tres parells de sabates de taló, entre elles, aquelles roses que em va regalar la mami pel meu aniversari, dues vambes, la gavardina per si plou, el plomes per si fa fred, les maies per si em ve de gust anar al gimnàs de l’hotel i, evidentment, el kit de depilació amb cera que em vaig comprar per Nadal (tinc la pell extremadament sensible i no em puc de pilar amb la gillette). 

Finalment, arribem a l’hotel: té vistes al Coliseu. L’habitació que ens han donat és una mica petita al meu gust i a sobre no té jacuzzi. Es veu que s’han equivocat i la que havíem reservat nosaltres ja està ocupada. M’he enfadat molt. Sort que està el meu marit està aquí per a tranquil·litzar-me. He decidit que no deixaré que un petit error d’uns incompetents ens arruïni el viatge. M’he fet una dutxa per a relaxar-me, m’he exfoliat el cos sencer i m’he preparat per anar a sopar (hem reservat a un dels millors restaurants de Roma). 

Esperant que arribi el taxi per anar a sopar, veig que venen cap a mi dues noies. Criden molt, massa. S’estan acostant cap a mi, jo estic enmig de la vorera, penso en apartar-me, però les sabates noves em fan una mica de mal i opto per quedar-me quieta. A poca distància de mi, massa poca de fet, se separen i em passen pels costats. Sento que riuen. Una m’ha fregat amb la motxilla i l’altra amb els cabells. Els duia molt greixosos. 

Acabem de passar pel costat d’una tia que portava uns talons enmig d’un carrer fet de llambordes gegants. Ens l’hem quedat mirant i hem pensat: com collons li ha cabut això a la maleta? Ella ens ha mirat amb menyspreu i supèrbia. Els pijos són el puto càncer de la societat. 

Com haureu sospitat, aquest primer relat amb el qual hem obert aquesta meravellosa publicació no té res a veure amb el nostre viatge a Roma. El nostre compte bancari, en cap cas, podria assolir passar ni tan sols dos segons en un hotel davant del Coliseu. El cas és que, una nit, després d’haver caminat 20 kilòmetres per aquesta ciutat immensa ens vam trobar amb aquesta noia. Ens va fer molta gràcia que anés amb talons i amb un vestit massa ajustat per a poder donar més de dues passes. Vam pensar: quin viatge tan diferent que estem fent. Ja que, probablement, aquesta noia hagi vingut a Roma amb dues maletes facturades i hagi reservat un guia turístic per a tots els dies que els durà a tot arreu amb un descapotable vermell. Nosaltres, en canvi, hem vingut amb una motxilla North Face que no ha rebentat de miracle i ens estem recorrent a peu tota la ciutat perquè no volem pagar ni un puto duro de transport públic. Sí, som catalanes. 

Roma ha estat, realment, com un somni. La ciutat és immensa, molt més gran del que mai poguessis arribar a imaginar. Tot és gran, monumental, gegant… Et donen ganes de plorar, i, naturalment, nosaltres vam plorar. 

Creiem que és impossible veure TOTA la ciutat, ja que no te l’acabaries mai. Nosaltres vam visitar les coses més importants perquè tampoc teníem tants dies: el Coliseu, el Fòrum romà, els Fòrums Imperials, l’Ara Pacis, el Circ de Maximus, el Castell de Sant'Angelo, el Vaticà, la zona de Trastevere i moltes esglésies, MOLTES. Hem de dir que, a pesar d’acabar totalment derrotades després d’aquests tres dies de no parar, va ser un viatge impressionant. Sabeu quan les coses et surten rodades? Quan tot et surt absolutament perfecte? Doncs ens va passar això: vam menjar a llocs barats i bons (no hi ha cosa que ens faci més ràbia que pagar molts diners per un menjar que no val la pena), vam visitar tot el que volíem i ho vam poder gaudir, no vam tenir cap incident estrany (bé, algun sí, però per respecte no els explicarem en aquest blog públic que llegeix tantíssima gent) i, per estar a Roma, tot plegat ens va sortir tirat de preu. Potser som unes cregudes; ens és igual, però sincerament pensem que som les millors, és a dir, ens va sortir tot tan bé… Si haguéssim anat a un hotel de cinc estrelles i haguéssim agafat un taxi per arribar a tot arreu no hauríem descobert ni la meitat de les coses de Roma: les ciutats es descobreixen si les vius; caminant pels seus carrers i perdent-te entre la gent. Fer turisme des d’un taxi no té gens de gràcia, i a sobre contamines. A part, sincerament creiem que aquesta punyetera gent que marxa de viatge i es queda en un hotel al centre que té piscina climatitzada i una sala de spa no té ni punyetera idea que va la vida.  Ja ens perdonareu, potser ens hem posat una mica violentes, però és que durant aquesta experiència ens estem trobant a gent realment estúpida, i casualment, coincideix que aquesta gent estúpida té tres comptes de banc, una d’elles a alguna d’aquestes illes paradisíaques on tot és SUPERLEGAL. 

Després d’aquesta petita crítica al que, segons la nostra visió, és l’escòria més gran de la societat. Us deixem algunes fotografies molt maques dels dies que hem passat a Roma. Deixant a part les bromes, ens hem emocionat molt, de debò.